Colonialisme energètic al País Valencià

Extractivisme
renovable
al món rural

Un projecte de perifèries i la directa

La implementació dels plans inclosos en l’agenda energètica europea i estatal per a la pròxima dècada pot fer que 35.000 hectàrees de terrenys agrícoles i ramaders del País Valencià canvien la seua qualificació en els pròxims mesos per a poder acollir parcs eòlics i fotovoltaics que tindran un gran impacte en les formes de vida de les àrees més despoblades

Ens trobem davant un fet insòlit al País Valencià. Més de 35.000 hectàrees de terrenys agrícoles i de pastura –el que equivaldria a 50.000 camps de futbol o quasi tres cops la superfície total de la ciutat de València–, podrien canviar el seu ús en els pròxims mesos per acollir una activitat industrial. La justificació? Les 434 centrals eòliques i fotovoltaiques, noves subestacions i línies d’alta tensió, més de 1.000 quilòmetres de línies elèctriques aèries i 1.000 més de soterrades, que ja estan en tramitació en zones rurals per produir i transportar l’energia assignada segons els objectius marcats a l’agenda europea per a l’Estat espanyol, incorporats en el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) 2021-2030.

Aquesta necessitat de descarbonitzar el model energètic i reduir els gasos d’efecte hivernacle en un 23% ha propiciat una sèrie de canvis legislatius urgents, tant a escala estatal com autonòmica, mitjançant nous decrets traduïts en una contínua desregulació de lleis ambientals i urbanístiques, que faciliten el desplegament massiu d’energies renovables i regula la compatibilitat del sòl agrícola no urbanitzable amb aquesta “nova” activitat industrial.

Més de la meitat dels 10.500 MW que generarien les plantes de producció d’energies renovables en tramitació al país valencià son a les mans de sis multinacionals.

Vist des del prisma de la urgència climàtica i la necessitat de transitar cap a un nou model energètic –i econòmic– que no depenga del petroli, el gas o les nuclears, tot sembla molt lògic i necessari. Però aquí intentarem fer una anàlisi més acurada sobre qui es beneficiarà d’aquesta transició energètica i al servei de quins interessos està pensada, quines seran les zones sacrificades i quins efectes irreversibles podria tenir sobre l’activitat agrícola i ramadera, els ecosistemes, el paisatge, el patrimoni i el model de vida rural al País Valencià, i alhora també qüestionarem si aquesta és l’única via de transició energètica o existeixen altres models possibles on la planificació i l’ordenació dels usos del territori siga democràtica, les persones i la biodiversitat se situen al centre i l’energia estiga en mans de la comunitat.

Sovint, les veus que qüestionen aquests processos d’implementació de l’anomenada “transició verda” són acusades de “negacionistes climàtiques” o “retardistes”. Però, curiosament, aquestes mateixes veus acusadores els agrada poc que es parle de models de decreixement, d’ordenació i planificació democràtica del territori per una ubicació racional i sostenible de les energies renovables o que s’aprofundisca en els conceptes de sobirania energètica i alimentària. Comencem?

UNA TRANSICIÓ ENERGÈTICA
FETA A MIDA DE LES MULTINACIONALS
I ELS FONS D’INVERSIÓ

El decret 14/2020, aprovat pel govern del Botànic “per a accelerar la implantació de les energies renovables” al País Valencià, o el reial decret llei 20/2022 aprovat dos anys després pel govern de Pedro Sánchez, han obert les portes de bat a bat al capital estranger per a encapçalar el procés de transició energètica al País Valencià i arreu de la Península.

Aquests decrets, entre altres mesures, simplifiquen considerablement el procés administratiu de tramitació de projectes d’energia renovable sobre sòls no urbanitzables, autoritzen la ubicació d’aquestes instal·lacions industrials en zones de muntanyes d’utilitat pública i zones protegides per la seua sensibilitat ambiental –com la Xarxa Natura 2000– o limiten el dret dels municipis a decidir sobre l’ordenació del seu terme. Per si això no fora suficient, el nou govern valencià del PP impulsa ara una reforma de la llei de protecció del territori valencià que pretén eliminar l’obligatorietat del procediment d’exposició pública pels macroprojectes de renovables.

Evidentment, aquestes facilitats administratives en la tramitació de macrocentrals de renovables, acompanyades del finançament i la seguretat oferida des d’Europa mitjançant els objectius de l’agenda 2030 i els fons Next Generation i FEDER, no és una oportunitat de negoci que multinacionals de l’energia i fons d’inversió puguen deixar escapar fàcilment. Només hem de fixar-nos en com es reparteix el mapa dels projectes fotovoltaics i eòlics plantejats al País Valencià, on sis grans multinacionals amb capital estranger –EnerHi, Renovalia, Statkraft, Greenalia, Iberdrola i Acciona– es reparteixen més de la meitat dels 10.500 MW que es troben actualment en tramitació.

Sis grans multinacionals amb capital estranger –EnerHi, Renovalia, Statkraft, Greenalia, Iberdrola i Acciona– es reparteixen més de la meitat dels 10.500 MW que es troben actualment en tramitació.

La lògica ens conduiria a pensar que la ubicació més coherent per aquests macropoligons de genereació massiva d’energia serien les zones urbanes i periurbanes ja degradades per l’activitat humana i industrial situades a prop dels llocs de major consum energètic, és a dir, les teulades d’edificis i infraestructures públiques, els polígons industrials al voltant de les ciutats o els solars erms sense valor agrícola. Hi ha estudis i informes tècnics d'organismes oficials (IVACE) i organitzacions socials (ALIENTE i l'Observatori de la Sostenibilitat) que certifiquen la disponibilitat suficient i sobrada d'aquests espais antropitzats i cobertes. Però no pensen amb la mateixa lògica les promotores dels projectes, que prioritzen maximitzar el seu benefici privat i, per tant, prefereixen l’ocupació de sòls no urbanitzables, molt més econòmics a l’hora de llogar o comprar, per a després transportar l’energia a centenars de quilòmetres mitjançant línies elèctriques d’alta tensió. És per aquest motiu que avui la major part d’aquests macroprojectes es planifiquen en zones rurals, moltes d’elles amb activitat agrícola o ramadera activa, o amb masses forestals de gran valor ambiental.

EL MÓN RURAL
ENTÉS COM A
“ZONA DE SACRIFICI”

Poc o gens preocupen a un fons d’inversió internacional les conseqüències ambientals, socioeconòmiques, patrimonials o paisatgístiques que puga causar el seu projecte sobre un territori concret o en els éssers vius que l’habiten.

La majoria d’empreses promotores plantegen projectes sense cap classe de consulta ni planificació amb la població local d’on pretenen ubicar-los i es limiten a solucionar burocràticament les traves interposades per les cada cop més laxes Declaracions d’Impacte Ambiental (DIA), necessàries per a l’execució, i que dependran del Ministeri per a la Transició Energètica i Repte Demogràfic espanyol (MITECO), per a projectes de més de 50 MW, o de la Generalitat si són d’inferior volum. És comú, en aquest sentit, trobar macroprojectes fraccionats, per a evitar controls d’avaluació ambiental del ministeri –que solen ser més lents– i poder agilitzar els processos de tramitació per a comptar amb tots els permisos com més aviat millor.

Molts dels polígons fotovoltaics projectats actualment al País Valencià s’ubiquen sobre sòls d’alt valor agrícola, on actualment hi ha plantacions d’ametlers, oliveres, vinya, fruitals o cereal, així com terrenys on es practica la ramaderia en extensiu.

Per la seua banda, les plantes eòliques –amb aerogeneradors que poden superar els 200 metres d’altura– es promouen sobretot en la part alta de les muntanyes i serres de l’interior on bufa el vent, en continu procés de despoblació. En conseqüència, multipliquen els impactes paisatgístics, generen greus problemes en la fauna i flora i contribueixen directament a la degradació de terra i la massa forestal en tot el procés de construcció. Aquesta estratègia de convertir les muntanyes i valls d’interior en polígons productors d’energies renovables xoca frontalment amb els objectius de conservar la biodiversitat, així com millorar i protegir sectors cada cop més fonamentals per a la vida i la sostenibilitat, com són l’agricultura i la ramaderia.

L’oposició de les persones que es dediquen al sector primari o tenen projectes de turisme rural no sembla ser suficient per a replantejar el model d’implantació massiu i concentrat de renovables, que sovint es justifica aprofitant la crisi que viu el sector primari i amb l’excusa de ser “l’últim tren” per a salvar els pobles d’interior valencians del despoblament, prometent als municipis generació de riquesa i ocupació. Aquest argument, que les empreses promotores repeteixen com un mantra per a convéncer a la població local, ja no s’aguanta per enlloc.

En març de 2023, un informe publicat pel Banc d’Espanya, que feia una anàlisi socioeconòmica de 3.200 municipis de l’Estat espanyol on s’havien ubicat aquestes infraestructures en els darrers tretze anys, concloïa que “el seu impacte en l’ocupació i les taxes d’atur a escala local no és significatiu, ni modifica les dinàmiques de despoblament”.

RESISTÈNCIES FRONT A L’EXTRACTIVISME ENERGÈTIC

L’oposició i les resistències a aquest model d’implantació de les renovables també ha anat creixent arreu del territori a mesura que ha anat apareixent informació pública sobre els projectes a diferents localitats.

Avui, més d’una seixantena d’organitzacions ecologistes i de defensa del territori, associacions i cooperatives agrícoles d’arreu del País Valencià treballen des de l’àmbit local per informar i conscienciar al veïnat sobre les conseqüències i les afeccions d’aquest model d’implantació, així com guiar els processos d’al·legació i les respostes jurídiques per fer front als macroprojectes. Moltes d’aquestes organitzacions formen part de la Coordinadora per una Ubicació Racional de les Energies Renovables, una associació que des de 2021, i sota el lema “Renovables sí, però no així”, treballa per construir un relat comú envers la transició energètica i el desplegament necessari de les energies renovables en els pròxims anys, tot ficant al centre el respecte a la biodiversitat del territori valencià, el seu mosaic agrari i paisatges ancestrals i la necessitat de caminar cap a un model energètic distribuït, sostenible, ecològic i democràtic on l’energia i la planificació estiga en mans de les persones i no dels interessos empresarials.

Segons el plantejament de la Coordinadora i les entitats ecologistes i de defensa del territori rural, és necessària l’aturada urgent d’aquest model de transició plantejat pel MITECO i el govern valencià, que afavoreix l’especulació per part de les empreses i hipoteca el futur del territori. Aquest moviment reconeix la necessitat urgent de transició energètica vers les renovables, però planteja i obri la porta a un altre model que va en la direcció contrària. Un model basat en una planificació real, en l’estalvi, en l’eficiència energètica i en la implementació de plantes de dimensions menudes, fàcilment integrables en el territori, que compte amb la gent que l’habita i en les entitats locals i que ens porte cap a una transició energètica que el respecte als ecosistemes, les zones protegides i les economies i modes de vida dels territoris d’interior.

És necessària un model basat en una planificació real, en l’estalvi, en l’eficiència energètica i en la implementació de plantes de dimensions menudes, fàcilment integrables en el territori, que compte amb la gent que l’habita i en les entitats locals i que ens porte cap a una transició energètica que respecte als ecosistemes, les zones protegides i les economies i modes de vida dels territoris d’interior.

En aquest model, les administracions públiques tenen a les seues mans aplicar mesures legislatives concretes que obliguen a implementar processos de participació i ordenació pública sobre la ubicació d’aquestes infraestructures en el territori perquè tinguen el menor impacte possible sobre la biodiversitat, el patrimoni natural i l’activitat agrícola i ramadera; facilitar la producció i treure les traves administratives al consum d’energia a escala local –per mitjà de Comunitats Energètiques Locals i de Renovables (CEL i CER); impulsar projectes de producció públics des de la mateixa administració o ficar tots els espais i infraestructures a disposició de la transició per desenvolupar projectes energètics.

“Comencem per ahí, les zones urbanes i periurbanes ja degradades i, si no arribem, doncs ja plategem altres vies des del consens i el respecte al territori”, consideren des de la Coordinadora: “És una qüestió de voluntat política i de model”.